Xisca Tous

En aquests moments de la meva vida em dedic a cuidar el nostre foravila. És un projecte que tenia amb el meu home des de fa molts d’anys. Ara en fa deu que hi visc. Es va donar la possibilitat que ell accedís a la jubilació anticipada i jo vaig optar per deixar la meva feina de mestra, que havia exercit durant vint-i-cinc anys. I és així que jo ara tenc esment de l’hort, del jardí, d’una neteta… I fa estona que rumii i em deman a mi mateixa a veure què puc fer, com puc contribuir no a fer un canvi social, sinó a mostrar a la gent el que après: que els canvis han de venir d’un mateix. De dedins cap a defora. No hem d’esperar que el món canviï perquè no ens agrada, sinó que som nosaltres els qui l’hem de canviar. Sempre hi ha coses dins nosaltres mateixos que hem d’acceptar i que no ens agraden. Així com funciona el nostre petit món actualment no m’agrada, no m’agrada gens. Per això em continuu demanant què puc fer. Un dia, de cop i volta, culejant per l’hort, em va venir la idea de fer un camí en carro per tots els pobles, per compartir la meva inquietud davant el que està passant, per posar-me al costat dels mestres, que consider que és un col·lectiu que en aquests moments està castigat, pateix… Jo he estat mestra i tenc dues filles mestres. Ara mateix els mestres estan en un moment de cansament. Els pares, també, perquè no veuen sortides, ni cap passa endavant que els pugui ajudar. El que vull és sensibilitzar i posar-me al costat dels mestres, que en aquests moments són els que em necessiten. Senzillament això.

És necessari fer més que xerrar i sentir més que pensar